Teoria de la indefensió apresa

La Teoria de la indefensió apresa sorgeix d’un experiment realitzat per Martin Seligman on s’estudiava el comportament de gossos que havien sigut exposats a situacions estressants. Seligman va formar dos grups de gossos a l’atzar, seguidament va fer entrar un dels grups a una gàbia metàl•lica on els gossos rebien descàrregues elèctriques cada pocs segons. Aquests gossos, fessin el que fessin, no podien escapar de les descàrregues. A l’altre grup el va fer entrar també a una gàbia metàl•lica electrificada, però en aquest cas podien escapar simplement empenyent amb el morro un panell que tenien davant. En un segon experiment, va posar a tots els gossos, d’un grup i de l’altre, dins d’una mateixa gàbia metàl•lica electrificada on es podia escapar simplement saltant una petita paret. En aquest segon experiment es va comprovar com els gossos del primer grup (els que no podien escapar en la primera prova) ni tan sols van fer l’intent de sortir de la gàbia mentre que els del segon grup en pocs segons trobaven la manera d’escapar. Seligman va qualificar aquesta actitud com indefensió apresa: havien après a creure que estan indefensos, que no tenen cap control sobre la situació en la que es troben i que qualsevol cosa que es faci és inútil, en conclusió havien après a no tenir esperança, a ser pessimistes.

Més tard va arribar la reformulació d’aquesta teoria a causa de les seves limitacions. Aquesta reformulació s’anomena Teoria atribucional i explica la indefensió o desesperança com una conseqüència de la manera amb la qual les persones s’argumenten o expliquen a un mateix els esdeveniments que li ocorren a la vida, tant favorables com adversos. Les explicacions reflecteixen el caràcter optimista o pessimista d’un individu, ja que aquestes poden ser d’un estil explicatiu optimista o d’un estil explicatiu pessimista.

Seligman va analitzar aquestes explicacions d’acord tres valoracions: la permanencia o la duració que li donem a l’impacte dels successos que ens afecten; la penetrabilitat o l’extensió que assignem als efectes d’aquests esdeveniments sobre nosaltres; i la personalització o el grau de responsabilitat personal que fem recaure sobre nosaltres per l’esdeveniment ocorregut.

En altres paraules, el nostre caràcter optimista o pessimista dependrà de la interpretació que li donem als fets que ens ocorren a la vida, en el sentit de la duració que li donem a l’impacte del succés, de l’extensió dels seus efectes i del grau de responsabilitat que ens fem recaure sobre nosaltres mateixos. 

Si el nostre caràcter optimista depèn de com interpretem la vida, i aquesta interpretació és la nostra veu que va parlant-nos interiorment, no és lògic també que aquesta veu, si es nostra, pugui ser modificada i per tant així, canviar la nostra perspectiva davant la vida?

Molts estudis parlen dels beneficis d’una perspectiva optimista, positiva davant la vida: millor salut, benestar, relacions de parella més saludables... Penso que val la pena invertir temps i ganes en modificar aquesta veu interna, aquesta interpretació que li donem als fets per tal de portar una millor qualitat de vida i viure-la plenament.